La Ucraïna espanyola

La imatge de Catalunya a Rússia . Josep M. Farré  recopila en un llibre un recull de textos de viatgers russos que van passar per Catalunya entre 1850 i 1917.

Un bon exercici d’autocrítica per a qualsevol poble és preguntar-se de quina manera ens veuen a l’estranger. Per exemple, com ens retraten els russos?  Fruit d’una extensa recerca arxivística per diverses ciutats de Rússia, l’escriptor Josep M. Farré ha aconseguit recopilar i traduir al català un recull de textos i impressions dels viatgers d’aquell país que durant la segona meitat del segle XIX i els primers anys del segle XX van visitar Catalunya.

Josep M. Farré presentant el seu llibre a La Central

El resultat és La imatge de Catalunya a Rússia (Pagès, 2010 ), un llibre que neix de la infatigable curiositat intel·lectual del propi Farré, que es va negar a tornar a casa “amb les mans buides” després de la seva estança a Moscú treballant a l’ambaixada d’Espanya, a principis de la dècada dels 80. La recerca va ser llarga i feixuga, ens explicà el passat dimarts el propi Farré, durant la presentació del seu llibre a la La Central del carrer Mallorca. Vinga entrevistes amb hispanistes i hores i hores tancat a les biblioteques.  “En aquella època el servei de fotocòpies de la Biblioteca Estatal de Moscú només obria mitja hora al dia!”, recorda Farré, que ha tardat més de vint anys en transformar la  seva investigació en el llibre actual, publicat per l’editorial Pagès. Es tracta d’una vintena de textos escrits per viatgers russos – periodistes, historiadors, poetes, diplomàtics, científics, etc,-  que van passar pel nostre país entre  1850 i l’esclat de la revolució bolxevic, el 1917.

“En aquesta època corrien per Europa molts viatgers russos, sobretot de classe benestant”, explica Farré. La majoria no creuava els Pirineus, i els que ho feien, entraven per Biarritz i creuaven Espanya en diagonal, fins a  Sevilla o Granada, “atrets per la imatge pintoresca i folklòrica d’Espanya”, comenta Farré, gran coneixedor de la llengua i la cultura russa.

Els escassos russos que van visitar per Catalunya ho feren per casualitat, atès que era una terra de pas, de camí cap a França, o moguts per interessos concrets, segons  l’autor. Tot i així, “la topada amb la realitat catalana és sempre ben rebuda. Causa admiració i respecte l’estat de l’agricultura, la potencia de la indústria i l’arquitectura resplendent de la ciutat de Barcelona”, avança l’autor en el pròleg del llibre.

Dos moments històrics van aconseguir atraure més visitants de Rússia a les nostres terres: l’Exposició Universal de Barcelona, el 1888, i els incidents de la Setmana Tràgica, el 1909.

“I vet aquí que en la ciutat més gran, més rica i més culta d’aquest noble país,  [Espanya], a Barcelona, ha esclatat la revolta revolucionaria, i ha estat esclafada amb cruesa (…).  Barcelona, (i tot Catalunya), ha aconseguit en els últims vint anys la reputació de ser el més important nucli de l’anarquisme mundial”, destaca en la seva crònica el periodista rus Piotr D. Boborikin,  que va viatjar a Barcelona el juliol de 1909 per cobrir la Setmana Tràgica.

“Catalunya és aliena, per origen, a la tribu predominant dels castellans. (…). És un país industrial i la població fa temps que té l’obligació, per ordre del poder central, de mantenir els castellans”, conclou Boborikin, que treballava per la Russkoe Slovo (La Paraula Russa), un dels tres diaris més influents en els darrers anys de la Rússia tsarista.

Segons Boborikin, “no només Catalunya, sinó fins i tot la capital, Barcelona, pot subsistir per si sola. Aquest és el motiu pel qual els revolucionaris catalans, socialistes i anarquistes somien en un estat independent, que es podria ajuntar amb els seus mig parents del sud de França”.

Un altre dels texts publicats correspon a Daniil L. Mordóvstev, investigador i escriptor de novel·les històriques, que es refereix a  Catalunya com “la Ucraïna espanyola”.  La visita al nostre país, el 1883, li serveix per reflexionar sobre l’estat de la cultura ucraïnesa al observar la situació de la llengua i literatura catalanes i les seves perspectives de futur.

El sentiment nacionalista i el desig d’autonomia de Catalunya no passaren desapercebuts al viatger rus.  Però el periodista Aleksandr A. Díkgof, notà que “les classes baixes de la societat catalana no prenen part en aquesta enfilada de sentiments patriòtics. Era l’any 1910. “Els obrers de Barcelona , o són socialistes o anarquistes, o s’interessen ben poc en el ressorgiment de la Gran Catalunya a les seves fronteres naturals; els pagesos, sobretot els qui viuen a les muntanyes, son encara ignorants i es mostren indiferents a la política”.

Konstantin A. Skalkovski, enginyer de mines i periodista durant molts anys del diari Novoe Vremia (El temps nou) i de la Peterburski Vedomosti (la Gaseta de Sant Petersburg ), va viatjar a  Catalunya en motiu de la Exposició Universal del 1888. Skalkovski escriu: “Els catalans tenen fama, entre els espanyols, d’un extraordinari amor al treball, i és veritat allò que diu el refrany: “al país dels cecs el guenyo és el rei. A Barcelona, aquest amor per la feina no es veu enlloc. Tot el dia i tota la nit la gent passeja amunt i avall pels carrers, a la nit passegen fins i tot els infants més petits”.

Per a Aleksei A. Werner, escriptor i periodista enviat a Barcelona per cobrir els incidents de la Setmana Tràgica, “el castellà viu sota la influència de la seva imaginació, no veu la realitat com és, és fanàtic en tot, religió, amor, política”, mentre que el català “és assenyat” , “veu les coses en el seu autèntic món, molt just,i no té alts ideals inassolibles, sinó metes properes i immediates”. Segons Werner, que després de Barcelona, viatjà també a Aragó, Madrid i València, això ha fet en part que els castellans hagin donat bons pintors i oradores brillants, mentre que català “es deslluït i poc artístic”.  Això explica perquè els diputats catalans no saben parlar ni als mítings, ni a les corts , (..) o que no hi hagi literatura catalana digna de ser traduïda”, afegeix el periodista.

I Werner conclou:  “Amb la llengua castellana els catalans podrien fer les paus, però el mal més seriós el  representen els funcionaris, la policia i oficials enviats des de Madrid. El funcionari espanyol és una part d’Àfrica oblidada pels àrabs en la seva retirada”.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s