“Vivim en un món marcat per la immediatesa, i el surf requereix paciència”

Esteve Rosés (Barcelona, 1953) encara recorda la cara de sorpresa amb que el miraven alguns veïns de Sitges el dia que va aparèixer per la platja amb un banyador ample, arrossegant una planxa de surf.  Era  cap a finals dels 60 i llavors “gairebé ningú havia vist abans una planxa”, recorda Rosés assegut en una cafeteria d’Enric Granados, on hem quedat per prendre un te. Rosés té uns ulls blaus verdosos que il·luminen el seu rostre bru, castigat pel Sol i la sal.  Porta fent surf des de que és un nen i els aficionats el consideren un dels precursors d’aquest esport al nostre país. El primer que em va parlar de Rosés és  Dídac Piquer, fabricant de rèpliques de planxes de surf dels anys 60 (Montjuich Boards) i coautor del llibre Summer Fun, la primera referència bibliogràfica en castellà sobre l’evolució del gènere musical conegut com a “Surf Music”.

Esteve Rosés i Didac Piquer a Guéthary (http://moodsofthebay.blogspot.com/2008/05/this-past-week-in-bay-little-waves-fun.html)

“Vaig començar a surfejar per casualitat”, reconeix Esteve tastant el te “Himalaya” que tots dos hem demanat. Fa una ganyota. És amarg. Tot el contrari que Rosés, un home de parlar suau, i amb un lleuger accent francès, resultat de les llargues estades al País Basc francès.   Ja de ben petit, els seus pares l’enviaven a passar els estius a la casa d’uns tiets nord-americans a Guéthary, molt aprop de Biarritz. Entre el 1958-59, aquesta regió es va convertir en la porta d’entrada del surf a Europa, gràcies a l’arribada de nombrosos nord-americans. Entre ells estava Peter Viertel, un conegut guionista de Hollywood  (La Reina d’Àfrica), casat amb l’actriu Deborah Kerr. Viertel,  amic del seu tiet, va iniciar Rosés en el surf.    “Amb set anys ja estava dins l’aigua amb una planxa”,  explica el surfista veterà. Encara avui guarda una gran admiració per Viertel,  “un home d’una força física i mental formidable”, afegeix Rosés. Jueu d’origen alemany, Viertel va lluitar contra els nazis en les forces d’assalt de l’exèrcit dels EEUU.  “Vaig tenir un mestre de luxe”, insisteix Rosés.

Al País Basc, la temporada de bones onades comença entre finals de setembre i principis d’octubre, “just quan tocava tornar a Barcelona per anar a  l’escola”, diu l’Esteve, recordant la ràbia que li feia marxar de Guéthary al acabar l’estiu. Un dia va decidir que s’emportaria una planxa i provaria de surfejar a Sitges, d’on prové la seva família. Era l’any 1968 i tenia 15 anys quan l’Esteve va aparèixer per la platja amb la seva  longboard , una planxa d’espuma de poliuretà,  llarga i gruixuda. Pesava uns 25 kilos. “L’havíem d’agafar entre dos”, explica Esteve. Quan recorda anècotes li brillen els ulls.

Avui  en dia les planxes són molt més lleugeres, tot i que el material i la tècnica de fabricació no han variat gaire.  Didac Piquer segueix fabricant a mà en el seu taller de Premià de Dalt rèpliques autèntiques de planxes de surf dels anys 60, respectant el mateix disseny i tècnica. El fet de que siguin més lleugeres ha permès introduir un detall tan simple com el cordill que permet lligar-te-la turmell i no perdre-la a cada onada. “Abans et passaves gairebé tot el dia nedant per anar a  buscar la planxa”, recorda Esteve. Tampoc existia el neoprè. “Era un esport molt més dur que ara”, conclou aquest veterà del surf.

Rosés i els primers surfistes de Sitges no només eren “bitxos raros” per la seva afició, sinó per les pintes que feien: banyadors estil shorts, xancletes, samarreta ampla de cotó. Aquestes són les tres grans incorporacions de la cultura surf a l’Espanya dels 60, segons Rosés. “A San Sebastian o Santander encara ens miraven pitjor. Al Nord  eren més conservadors, i això que a Biarritz està al costat i allà la cultura surf ja estava més estesa”, diu Rosés. Llavors l’home trenca  i m’explica que una vegada que no el van deixar entrar al Club de Natació de Barcelona perquè li deien que el que portava posat eren uns pantalons curts i no un banyador.

A finals dels 70 el surf va anar guanyant popularitat, juntament amb el windsurf. Rosés es va instal·lar a la Barceloneta i va obrir una botiga de fundes de planxes de windsurf. Durant les  les hores lliures anava a surfejar. A la Barceloneta es va crear una primera comunitat d’aficionats , com el “grupet de Calafell”.

portada de la revista Surf Time, fundada i dirigida per Esteve Rosés
última portada de la revista Surf Time, fundada i dirigida per Esteve Rosés. Va durar gairebé 10 anys i va comptar amb col.laboradors com l'escriptor Willy Uribe

Més endavant, Rosés va marxar una temporada a París com a professor de llengües, fins que va decidir instal·lar-se a San Sebastian, al País Basc. Li van oferir ser el responsable de la marca de roba  surfera Rip Curl per al mercat espanyol, i va acceptar. La feina li permeté obrir moltes portes en la indústria del surf, però “de seguida em vaig afartar del treball d’oficina i de fer cua al bancs”, reconeix Rosés.

En aquell moment li sorgí  l’oportunitat de ser el  director executiu per Europa dela A.S.P (Association of Surfing Professionals), l’equivalent ala ATPen el tenis. “Vaig tenir molta sort, perquè vaig poder participar en la consolidació del surf a Europa”, diu Rosés, recordant una etapa en la que va viatjar molt i va conèixer molta gent. “Organitzava campionats, coordinava jutges, preparàvem calendaris… es tractava de fomentar el surf per tot Europa”, explica Rosés., orgullós del que va aconseguir. ” Avui en dia hi ha surfistes de tot arreu i per tot arreu:  alemanys,  russos, txecs, Israelians, catalans…  “, assenyala Rosés. La millor àrea d’Europa  per surfejar és la franja que s’estén entre Anglaterra i les Canàries, segons el surfer català. Biarritz, no obstant,  segueix sent el cor del surf europeu.

“El surf s’ha democratitzat”, diu Rosés. I això li agrada. “Als seixanta i setanta érem una minoria, ens creiem una elit, però ara pot surfejar tothom”. Per què? Doncs perquè l’eclosió del surf va anar molt lligada a l’esperit hippie i  “contracultural” de l’època, i ara aquest esperit de rebeldia s’ha perdut.  “Molts surfistes nord-americans que arribaven a Biarritz eren dessertors de la guerra de Vietnam”, recorda Rosés.

L’Esteve també creu que el surf està perdent   l’autenticitat del contacte directe amb la Naturalesa.“Abans estaves constantment pendent del mar, de la onada, i ara estas més pendent del part metereòlogic a Internet”.  “Vivim en la societat de la immediatesa i el surf, com tots els esports relacionats amb la naturalesa, requereix paciència”, conclou Rosés acabant-se el te.

En quatre dies se’n torna cap a Guethary, on viuen els seus dos fills. Si hagues de triar el millor lloc del món per surfejar  escolliria les Canàries: bon clima, bones onades, no hi ha bitxos. Però  com diria el Candide, de Voltaire- recorda Rosés- “és a casa on està millor.  Guéthary és la meva platja”.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s