“Sóc pessimista amb l’arribada de la democràcia al Pròxim Orient”

Lamia Ziadé  (Beirut, 1968) acabava de complir divuit anys quan els seus pares van decidir enviar-la a estudiar Belles Arts a París per allunyar-la de la guerra civil que assetjava el Líban.  Des de llavors, Ziadé no ha tornat a viure al seu país. “Vaig necessitar dues dècades per poder parlar sobre la guerra amb els meus nous amics. Em resistia a evocar els mals

Lamia Ziadé a Madrid. Juny 2012 (c)alvaro hurtado

records per por de que em veiessin com a una heroïna”, explica Ziadé, convertida avui en una reconeguda artista gràfica a França.

La manera que va trobar Ziadé per afrontar-se  a les seves memòries infantils va ser  recopilar en un llibre d’il·lustracions els diferents objectes de consum que abundaven a Beirut durant els primers anys  del conflicte.   “No volia fer un llibre de guerra, sino de nostàlgia”,  comenta Ziadé , que a principis de juny va viatjar a Madrid per presentar l’edició castellana de la seva obra, Bye Bye Babilonia, Beirut 1975-79 (Editorial Sexto Piso, 2012).

En un estil a mig camí entre el còmic i el Pop Art, l’autora dibuixa els petits plaers materials que van desapareixent de la seva ciutat natal a mesura que avança la guerra, frustrant els somnis d’una nena de 7 anys de família cristiana acomodada de la capital:  anar de compres al centre comercial Spinneys, menjar hamburgueses de l’hotel Holiday Inn o passejar-se pels animats carrers del Borj, que ella anomena “Babilonia”.

Els  records infantils serveixen a Ziadé per reconstruir una mena de diccionari gràfic sobre la guerra, on els libanesos de la seva generació poden identificar els objectes que van marcar una època: des de caixes de galetes  i de mistos de marques desaparegudes, llaunes de cremes Nivea als diferents tipus de rifles i vestimenta utilitzats per cada guerriller.    “Per a nosaltres [els libanesos] és molt important l’estil”, escriu  l’autora sota el dibuix d’un milicià vestit amb camisa hawaianna i ulleres de sol de marca, espoliades d’un centre comercial.

detall llibre Bye Bye Babilonia (Sexto Piso, 2012)

Els mediterranis tenim tendència a trobar un component atractiu a la crueltat, cosa que ens fa simpatitzar sigui amb els milicians o amb  la màfia italiana” , diu Ziadé en el seu francès melòdic, mentre prenem un tè en un bar de Malasaña. L’0bjectiu inicial del llibre era fer només una recopilació d’il·lustracions , però el treball de recerca  “em va obligar a asseure’m i escriure els meus records, per entendre millor què havia passat”, reconeix l’artista, que sorprèn per les seves descripcions minucioses i iròniques sobre la vida quotidiana durant la guerra. “Vaig triar l’humor com a enfoc principal del llibre, perquè l’altra opció era caure en l’enuig i  la ràbia profunda”, afegeix Ziadé amb la seva veueta dolça i el seu posat delicat, que la fan semblar més jove del que és.

El llibre finalitza amb l’arribada dels anys 80 –  “l’edat d’or dels atemptats en cotxe bomba”,diu –   quan la guerra deixa de tenir el component “folklòric” a ser cruel i violenta. “No vull recordar els 80.  Vaig tenir una adolescència difícil enmig d’una realitat molt dura”, assegura Ziadé,  mare de dos nens.

Amb el naixement dels seus dos fills es va plantejar per primera vegada perquè els seus pares van decidir restar al Líban enlloc de fugir. Els classifica “d’orientals suïcides”, una de les quatre categories de persones que no van marxar del país, juntament amb milicians. “Jo mai hagués fet això als meus fills”, diu Ziadé, recordant com ella i el seu germà anaven a l’escola mentre a fora plovien les bombes i es veien obligat a passar llargues temporades refugiats a la casa de camp de les afores. Per reflectir  aquella “atmosfera de vacances enmig d’un clima tràgic”, Ziadé té la subtilesa de dibuixar uns brots de pi entrellaçats en forma de braçalets i la col·lecció de restes d’obús que feia amb el seu germà. “Encara les guardem”, diu, somrient.  I afegeix que, “enmig de l’horror, els petits plaers de la vida quotidiana es tornen més importants”. Com per exemple, els veïns  que arrisquen la vida per anar a comprar bombons farcits de dàtil i ous de pasqua a una pastisseria ubicada a la línia de demarcació.

“A Orient vivim la vida més a curt termini”, conclou Ziadé, que viatja sovint a Beirut per visitar la seva família. Un dels aspectes que menys li agrada del seu país és la manca de visió de futur i compromís social de la població. “No tenim un sentit democràtic tan desenvolupat com a Occident. Tothom mira per si mateix”, es lamenta Ziadé. Quan viatja a la seva ciutat es desespera al veure com derrueixen la ciutat vella per aixecar edificis moderns o el maltractament que pateixen les assistentes domèstiques per part dels nous rics. De política diu que no hi entén, però malgrat les darreres revoltes àrabs, Ziadé és pessimista amb l’arribada de la democràcia al Pròxim Orient. El llibre, al menys,  li ha servit per comprendre una  mica millor els motius d’una guerra, sigui a Líban o Síria. Totes dues tenen una cosa en comú: la por. “La por a perdre la vida, que et fa passar la nit en vela, llegint còmics, per temor a no sentir l’inici d’un bombardeig .  I la por que et fa desconfiar del veí, sigui cristià, musulmà, o palestí”, conclou Ziadé.  

l’autora es passava la nit llegint per por a dormir-se durant un bombardeig

(aquest post és una versió llarga d’un article meu publicat al diari ARA: http://www.ara.cat/premium/suplements/ara_tu/Nostalgia-Babilonia_0_724727522.html )

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s